A propòsit, concretament, de ¿Quién educa a estos bárbaros? (revista Cancha, Caja Navarra, junio de 2009).
Independentment dels defectes d'aquell estudi que afirmava que la generació Google no existeix, sovint tinc la impressió que s'exagera la competència digital dels nostres fills i/o alumnes, que es generalitza excessivament i sobretot que s'especula amb una base empírica escassa (i anecdòtica) pel que fa a les seves "capacitats de multitasca" i a unes preteses "diferències cognitives", més aviat indefinides i -en conseqüència- inverificables.
Tanmateix, és innegable que una certa bretxa generacional, grosso modo, existeix. I que la percebem com a tal. Per tant, és bo que s'insisteixi en la necessitat d'"eliminar el sentiment d'inseguretat d'alguns professors" (José Sánchez Tortosa, en la publicació adés esmentada) i em sembla perfecte que es proposi aconseguir aquest objectiu mitjançant la formació del personal docent en tot allò relacionat amb les noves tecnologies. Igualment està bé que es remarqui que no sempre els joves -la "generació Google", els "bàrbars" del títol- dominen competències tan bàsiques com ara cercar i seleccionar la informació, cosa que deixa molt d'espai i molta feina per davant als mestres: no caldrà patir doncs pel futur de la professió :-)
Encara m'agrada més que es reclami anar cap a una educació com més activa i participativa millor, que es fomentin l'expressió, la creació i la innovació, la responsabilitat personal, el treball en equip i valors tradicionals com "l'esforç, el treball, l'actitud" ("back to basics"). Tot i que em fa l'efecte, i em sorprèn, que s'implica que tot això no s'està fent ara mateix a les escoles, que no ho estan fent així els nostres mestres. Perquè a mi em consta que sí que ho fan, la majoria, sempre que poden. Que sí que fan que els xiquets treballen en grup, sí que fomenten la responsabilitat i l'aprenentatge autònom i els ajuden a aprendre fent, creant. Ho he vist jo mateix i m'ho conten. Conec exemples arreu. Tot i que és obvi que l'aplicació d'aquests principis és qüestió de grau i per tant sempre es podran fomentar més i sempre caldrà fomentar-los encara més.
De vegades, les reflexions sobre l'"Educació 2.0" i la introducció de les noves tecnologies a l'aula pequen d'un cert desconeixement de la realitat del nostre sistema educatiu. I fins i tot d'una mena d'ingenuïtat il·lustrada premarxista: pareixen ignorar tots aquells factors externs, d'índole cultural, social i econòmica, que condicionen sens dubte el que s'esdevé en l'educació i dins de les aules. Quan a un altre expert li demanen en aquella revista per l'"apatia" dels alumnes, contesta que la provoca una mala metodologia. "Es razonable que el modelo de educación actual provoque apatía, como lo es que un modelo más participativo y proactivo deje de provocarla." De debò? Estem segurs que, a banda de la metodologia docent, no tenen res a veure amb el desinterès per l'educació els models socials d'èxit actualment vigents, per exemple? O la incardinació social i econòmica de les escoles, els barris i les famílies?
En un text molt més recomanable, i molt més que recomanable -el text d'una conferència de fa un parell d'anys: La educación que aún es posible- José Gimeno Sacristán ens recordava una dada molt senzilla (i tremenda): la correlació quasi perfecta, segons un estudi de La Caixa, entre l'índex de poder adquisitiu de les comunitats autònomes espanyoles i l'índex d'idoneïtat/fracàs escolar. És a dir, que les desigualtats socials es traslladen a l'escola i no s'hi resolen, com és lògic. No seria ingenu esperar que s'hi resolguessin per art màgica? Mitjançant la màgia de les noves tecnologies, per exemple.
